Se m'està morint l'àvia

Fa dies que no escric. He tingut una setmana una mica intensa entre els suecs, Parlavà i festes d'aniversari diverses. Avui començava la tranquilitat. Per celebrar-ho he comprat el maleït reg automàtic.

I avui, sopar amb el meu pare. I hem rebut la trucada fatídica. Sembla que avui ha tingut una espècie de catatonisme i l'han hagut d'estirar al llit. Sembla que ha reconegut al meu tiet. I que està fotuda. Té 93 anys.

El meu pare no em vol trucar. Així que puc despertar-me qualsevol matí amb el missatge al mòbil.

No estic, no em sento, excessivament lligat a la meva àvia. Però no puc evitar (ni vull!!) tenir un sentiment de conseguinitat i d'herència genètica que em travessa i em fa sortir un sentiment de nostàlgia. De moments compartits. De com se l'il·lumina la cara quan em veu. Del falset de la seva veu en el moment d'eufòria.

M'estimo la meva àvia i encara que no em recordi cinc minuts després que hagi tancat la porta no vull deixar que marxi.

I això no es un comiat!