La Barcelona de plàstic

Avui he assistit a una experiència mística. Estava esperant assegut al segon arbre més proper a la sortida de metro que hi ha a la cantonada de "El Corte Inglés" de Ronda Sant Pere i Passeig de Gràcia i m'he dedicat a observar la gent del meu voltant.

Consti que tot el que digui de l'experiència no és una disminució del dret d'aquesta gent a vestir i actuar com vulguin sino la ratificació d'una teoria que fa temps que sento i cada vegada secundo amb més força.

Vaig detectar dos grups de "joves" (encara que soni a vell és per no dir nois-i-noies, és el terme menys mascliste que he trobat per referir-me al col·lectiu sencer):

1. Un grup de noies vestides amb combinacions del negre. Minifaldilles, mitges a ratlles, guants trencats, maquillatges de llavis vermells i ombres fosques. La curiositat és que eren tot noies i que, tot i vestir amb combinacions del negre, cridaven molt l'atenció.
2. Grup amb els dos gèneres: noies amb llavis vermells, pentinats lacats, ulleres inmenses, i vestimenta "a la moda"; nois amb vestimenta "a la moda" però bastant afeminat. Destacava un noi amb uns shorts curtíssims, unes victòria blanques (però tant brutes que éren gris-marró), i polsera al bíceps. Per si això no era suficient la salutació entre nen-nena i nen-nen (no vaig veure cap nena-nena) era amb un pico. Al principi, això em va fer pensar en homosexualitat dels dos espècimens, per passar a pensar en la de tot el grup sencer. Tornava a destacar un desubicat que, pobret, només portava uns texans i les típiques bambes de quadres blancs i negres que tant de moda han estat (i que no deixo de trobar horroroses). Només semblava un pijo qualsevol.

La conclusió a la que vaig arribar va ser que no ténen més de 15 o 16 anys i les seves prioritats a la vida són, per una banda, mantenir la seva ambiguitat sexual, i per l'altra no deixar d'estar a la moda. Evidentment que actuen per mantenir-se dins del grup i, evidentment, que són víctimes de l'entorn que els ha portat a distingir-se així.

I aquí ve la reflexió: Si l'entorn els marca a actuar així significa que la teoria de la superficialitat de Barcelona (que diu, resumidament, que Barcelona cada vegada és més superficial, més de plàstic, que els barris són cada vegada més cars, treient la gent que hi ha habitat sempre, que només es fan edifics "bonics" que fan menys habitable la ciutat i treuen recursos per coses més importants per tal de fer la ciutat més visitable pels turistes) potser no és tan d'escabellada.