No és que sigui dolent, és que no t'agrada.

Vam aguantar els Paul is dead, que destaquen per la falta de sentit del ritme de la bateria, l'abús dels canvis de ritme i la pol·lució acústica en general. Cal dedicar una ratlla a homenetjar les foses nasals del senyor del teclat... que no duraran gaire. Evidentment aquests van ser els pitjors.

Aeropuerto va guanyar una mica sense deixar de recórrer al soroll. Una mica massa queco, cert.

Miqui Puig va agradar. Sobretot per ser capaç de fer pujar l'energúmena que portava mig concert tocant els collons i deixar que es ridiculitzés soleta. No sé si això és el què la democràcia i internet fan, però si que sé que és un producte de cuatro y Factor X. Em sap greu Miqui, però tu formes part dels que han fet creure a aquella noia que la seva única opinió és més important que la de tota la sala.

Madee van aconseguir omplir l'escenari (eren 8 tios) i van sonar prou bé. Van tornar a recórrer a la pol·lució acústica com la resta de grups i en Miqui Puig després de l'enfrontament amb l'encefal·lograma pla. Però el seu so, com a mínim, anava coordinat i quan deixaven de tocar es feia el silenci, cosa que amb la resta no.

Confirmar el que ja es preveia, que em faig gran i ja no aguanto els danoninos clavant-te dues cerveses a la ronyonada per tal de passar, el borratxo moll que impacta amb tot el que es troba per davant (jo inclòs), els faltats de carinyo que per passar ténen la necessitat de tocar-te amb gust i demés fauna concertera.

Però tot això queda a una banda quan apareixen Love of Lesbian i comencen a fer l'espectacle. Maru, téns raó, desafinen i afegeixo que també recórren al soroll, però si volguessim el mateix so que al disc estariem al sofà de casa, no? El que voliem eren la qualitat de les lletres, les disfresses, l'empatia amb el públic i el bon rotllo que sembren.