Indra... tot segueix igual
Avui he tornat a visitar el meu antic curro. De fet, he trepitjat per primera vegada el tant esmentat edifici de Roc Boronat. Els 3 o 4 detalls que han aconseguit que passés del bon rotllo de rebre el finiquito a un mal humor que ha acabat passant ràpid.
Imagineu l'escena. Agafar la moto a dos de dues per sortir rabent cap allà. Havia quedat amb l'energúmena en qüestió a les dues, però havia afegit la premissa que intentaria arribar abans pq ella pogués dinar i no putejar-la.
Entro a l'edifici i em trobo tres recepcionistes. Un altre dia algú m'haurà d'explicar perquè Indra en té 3 i Soluziona 1. I sobretot qui ha estat capaç de contractar una petarda del calibre de la que em va atendre. Entro, em presento i demano per la dona aquesta. Pregunta: Té una ENTREVISTA amb ella? Resposta: NO. Dues o tres preguntes més. Pregunta: Ha quedat amb ella? Resposta: Si, tinc una CITA amb ella. La truca i diu que ara baixa. No em preocupo més de l'escena fins que al girar-me m'adono que la petarda està rajant de mi amb les altres dues recepcionistes. En veure que l'he enganxat em fa un somriure. L'únic que se li veurà. Seguirà rajant durant els 15 minuts que em tindrà la maleïda Veronica Dominguez de personal esperant que es digni a baixar. I els 10 minuts que em tindrà passejant per les sales de reunió, totes ocupades. Total, per acabar reunits a la taula de l'entrada, donar-me un taló i fer-me firmar un paper.
Anem a veure, per a què tots ho tinguem clar:
- És necessari que les recepcionistes distingeixin entre ENTREVISTA i CITA.
- És necessari que les recepcionistes no ridiculitzin les visites davant seu.
- És necessari que quan et fan el favor de no fer-te esperar tornis el favor amb la mateixa moneda.
- És necessari que, ja que m'adapto als seus horaris, i vaig a buscar els papers quan a ella li va bé, com a mínim aprengui a reservar una sala de reunions.
Aquesta anècdota confirma el motiu pel qual vaig deixar la companyia. Fan ús del teu temps com si fós propietat seva, sense ni tan sols una disculpa i, a més, encara s'enfaden perque no fas servir la nomenclatura i els mètodes que a ells els va bé.
Si no sóc prou important per a ser tractat amb un respecte i educació mínims, ells no son prou bons per a tenir-me entre les seves files.
La part bona? Que em vaig trobar amigotes de la meva època allà i algun d'un altre lloc. Sobretot l'Aritz i la Carlota. Per cert Carlota!! A veure si reconsiderem els criteris de contractació del nou personal de la companyia, eh! ;)
